Testo Salvador Els Amics De Les Arts

Salvador

Sé que en un punt molts de vostès arrufaran el nas, però jo em limitaré a explicar el que aquests dos ulls van veure.
La bona història sempre costa un xic de creure.
Però el relat és tan verídic com fatídic el final.
En Salvador sent repugnància per la humanitat i, amb setanta anys, diu que no té perquè amagar-se'n.
Sorprèn a tots: per segon cop vol apuntar-se.
Autobús i caminada.
Un diumenge pels estanys.
Ningú no ho sap però l'home va quedar corprès fa un any quan una viuda de l'esplai d'Esparreguera, picant l'ullet me li va dir, ben sorneguera: ?I vostè no sap somriure??.
No hi parava de pensar.
Paro el bus i veig que ell baixa ràpid, va buscant-la entre un mar de jubilats.
El cor li batega, pregunta per ella, hi ha algú que contesta: ?No busqui més, mestre, que fa poc va traspassar.?

La gent va a ritmes diferents tot vorejant l'estany.
Grupet de cinc, dels que s'ho agafen més amb calma.
En Salvador, cagant-se en tot, diu: ?Vull anar a casa?, mentre els altres coincideixen que es viu tan bé retirat.
I en un moment en què la vista és espectacular, ?Fem-nos una foto?, suggereix una senyora.
?Ja us la faig jo i cardem al camp?, diu el nostre home.
Fan ?Lluís? des de la riba i comencen a notar que de cop cap dels quatre es pot moure, que ja tenen els peus ben enfonsats.
L'heroi de la història els intenta socórrer.
Ell crida, els estira i el fang desafia però ja no hi ha res a fer.

Lentament la Terra se'ls va empassant, sense dir-se res tots van acceptant que serà un adéu molt llarg.
Però morir no implica capitular.
I amb la dignitat dels qui tenen clar que està tot lluitat, se'n van cantant.